dimecres, 18 de novembre del 2009

2n BATXILLERAT - POESIA/ESTELLÉS - 1r TRIMESTRE

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS I LA SEUA APORTACIÓ AL GÈNERE POÈTIC

Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món al mateix temps que poeta, Vicent Andrés Estellés ha llegat un discurs pastat amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia, i també un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

EL COMPROMÍS CÍVIC DEL POETA

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble. Del Llibre de meravelles:


Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.


El poeta apareix així com "un entre tants", com "la veu d'un poble" en marxa, alhora que com a individu concret que viu en la seua circumstància personal el drama col·lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert. En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. L’escriptura com a consigna de resistència i de transformació.

Vicent Andrés Estellés, com el Carles Riba de les Elegies de Bierville, escriu, també, des d’un exili interior, nacional i de classe. El poeta de Burjassot, però, és menys selectiu que Riba i deixa passar en els seus versos detalls descriptius, els personatges típics d’un quadre d’època i molts esdeveniments quotidians. Els seus poemes esdevenen, així, crònica social. I el periodista de professió hi trau el cap. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. El resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistida. Sovint la sap transmetre, a més, amb uns dots de confidencialitat conversacional ben notòria. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.


LA REALITAT QUOTIDIANA ELEVADA A CATEGORIA LITERÀRIA


L'obra lírica de Vicent Andrés Estellés arranca dels mots senzills i de les situacions quotidianes. Sempre buscant d'aquestes realitats de cada dia com la compra d'un llibre de poemes, el bes d'Isabel, o una visita al mar, en l’evocació de qualsevol moment de la vida diària. Totes realitats senzilles i amables que intenta descobrir el Jo poètic: ("avui vull dir coses amables [...] / He perdut el costum, no sé on les he deixades, / és possible al café, és possible a un banc" / Tot ho recorde mentre vas estenent la roba), tanmateix, no sempre pot trobar el costat amable, i aleshores mostra l'altre costat de la realitat: la lletgesa.
Escolteu la versió d'Ovidi Monllor del poema XXII (Hotel París), que ell va titular "Una escala qualsevol"
XXII
Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill,
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaires que treballen la nit
de cap d'any i els forats de les piques i hi ha
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s'emborratxa de vi
i pixa per l'escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l'escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
i l'ampolla de vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats
l'altre dia i la mare i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
i el marit no pot més i la dona del metge
se'n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se'l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes del comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.


Amb un fons subversiu

Ja no hi ha més que això:
Mort.
Est, Oest, Sud
i Nord.
Mort. Mort només.
Llocs
de
morts.
Uns llarguíssims
rebosts
plens de
morts.
Morts per totes les bandes,
camuflats darrere unes flors.
Un dia,
però,
sorgiran dels seus
llocs,
cauran damunt de les ciutats -un
avalot
de
morts-
i ja només hi haurà això:
morts.
Ells manaran, tindran les seues
Corts,
diran:
"Açò
és dolent i això és
bo"
i donaran faltes i bones.
Però ara esperen als seus llocs.
Esperen l'ordre de llançar-se.
Ha de venir un ordre nou.
L'instauraran els
morts,
de la nit al matí,
un dia
qualsevol.
Tot canviarà de dalt a baix:
els vius estarem sotmesos als morts.
Cal,
doncs,
fer-se amics entre els morts.

Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època. De fet, el filtre d'aquesta llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics. Junt al cant primari als productes de la terra, a la felicitat de les coses menudes i quotidianes es revesteix d'un prestigi clàssic. D'aquesta manera, poetitzar l'experiència de contemplar i menjar amb delectança un pebrot torrat és un autèntic repte per al poeta líric, que, més enllà del to de gastronomia a la manera de Josep Pla, aconsegueix presentar amb intensitat poètica aquesta minúscula mostra dels plaers més elementals de la vida que ens permeten una autèntica comunió amb el món.

I
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat,
tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

D'altra banda la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Aquesta obra, amb un poderós alè èpic semblant al del Canto general de Neruda, que representa la gran epopeia de les terres americanes.

M'aclame a tu


M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimavai
cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.


EL TRACTAMENT DEL TEMA DE L'AMOR

Al costat de la bellesa de la mort, hi ha, així mateix, una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll de l'espinada de tota la seua lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.

Potser un dels trets més cridaners pel que fa a la projecció pública de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe -una manera insòlita en la poesia catalana anterior i poc freqüent en la posterior. Fins i tot un poema tan líricament arravatat com és "Els amants", recitat amb força per Ovidi Montllor al llarg d'anys i geografies, no deixava de presentar-se amb una punta de repte a la retòrica amorosa tradicional, com es palesa en l'al·lusió a la poesia noucentista: "I que ens perdone el cast senyor López Picó." Així mateix, Estellés associa automàticament amb l'erotisme i amb el cos femení, d'una forma estilitzada, molts fenòmens de la naturalesa, com ara quan veu en les lleugeres ones marines "una mar a mamelletes ràpides".

En general, el cos de la dona és font de metàfores com aquesta, i alhora focus d'atracció de procediments intensificadors, entre els quals el de la doble adjectivació no és el menys utilitzat: per exemple, les "assaonades rodonors benignes" d'una imatge corporal femenina que se'ns presenta desitjada, "invicta" i "autàrquica".

Però en el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius -que sovint intuïm vivament pintats per la seua imaginació- com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa, un amor "per a tota la mort". Així, referències com ara "el grapat de safrà negre del sexe", o "amor, entre les teues dentetes sóc raïm", o "per tu menge llimones, mire el dia total", conjuminen una sensualitat punyent amb la tensió lírica més estricta. Les imatges ens sobten, en ocasions, amb una elementalitat d'eficàcia colpidora: "La vida ens era una sorpresa, / una granota viva a la butxaca."

Els amants

" No hi havia a València dos amants com nosaltres. /Feroçment ens amàvem del matí a la nit. /Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. /Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. /De sobte encara em pren aquell vent o l'amor /i rodolem per terra entre abraços i besos. /No comprenem l'amor com un costum amable, /com un costum pacífic de compliment i teles /(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). /Es desperta, de sobte, com un vell huracà, /i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. /Jo desitjava, a voltes, un amor educat /i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, /ara un muscle i després el peçó d'una orella. /El nostre amor es un amor brusc i salvatge/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. /Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. /Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. /Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer./ Després, tombats en terra de qualsevol manera, /comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, /que no estem en l'edat, i tot això i allò. /No hi havia a València dos amants com nosaltres, /car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.






ELS PROCEDIMENTS RETÒRICS

Així doncs, al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sobtador de mots propis del registre col·loquial, la poesia d'Estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturalista que constitueixen, per exemple, les referències de les Horacianes al món clàssic llatí. Podríem afegir-hi altres recursos, com és l'ús expressiu dels topònims, que per a Estellés constitueixen mots d'arrel tel·lúrica, carregats de simbolisme, tant si es tracta de noms de carrers de València o de partides rurals locals com si es converteixen en emblema dels orígens lingüístics –com en el poemari Les homilies d'Organyà (1981), on es ret homenatge a la llengua catalana.

Amb això enllaça amb un altre tret de l’estil d’Estellés: el to narratiu de la seua poesia. De fet, sobre Vicent Andrés Estellés, autors com Joan Fuster han dit que fa una poesia que podria haver estat una novel·la.

Un altre tret important que caracteritza la creació estellesiana és la teatralització que comporta l’aparició freqüent del destinatari. Relacionat amb el caràcter col·loquial, Estellés raona incansablement amb sí mateix o amb algun suposat interlocutor. Narra, descriu, rememora.

Un dels procediments més destacables és el de la paròdia, que s'exerceix, per exemple, sobre la tradició clàssica de les èglogues o sobre els tòpics fomentats per la Renaixença i pel seu patriarca valencià, Teodor Llorente. D'aquesta manera, les èglogues de Garcilaso de la Vega esdevenen diàleg entre personatges de l'actualitat en un ambient d'oficina, on una nimfa dels nostres dies pot escridassar el seu amant: "Nemorós, Nemorós, no m'esgarres les bragues, que m'han costat vint duros."
Així mateix, els tòpics procedents del paisatgisme de Llorente en poemes com ara "El barranc dels Algadins" -la dolça flaire del camp, les llauradores idealitzades, etc.-, poden ser substituïts, en l'estellesià "Vora el barranc del Carraixet", pel record revoltat dels afusellaments de la postguerra a la rodalia de la capital valenciana, alhora que la mollesa fònica del mot "Algadins" es transforma en l'aspror multivibrant del topònim real "Carraixet".

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire,
que per a omplir d'aroma l'aire
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.

En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
Qui oir pogués sa xiscladissa
vora el barranc dels Algadins!
.............................................................................................................
Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d'amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d'una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil·les.
[...]
Vora el barranc del Carraixet.
els morts de fredes matinades,
els morts de les nits
tenebroses, els assassinats de
la terra. La llum puja com la
bandera, puja la bandera del
sol, puja com un puny, com una
sang, vora el barranc del Carraixet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada