Quim Monzó́ (Barcelona, 1952) ha treballat com a dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, columnista de periòdic, autor de lletres de cançons, guionista de programes de ràdio i televisió i de traductor. En el camp de la narrativa, ha escrit algunes novel∙les llargues (L’udol del griso al caire de les clavegueres; Self Service; o La magnitud de la tragèdia). Però, on la seua escriptura es fa memorable és en el terreny de la narrativa curta, amb diversos reculls de contes d’ambientació urbana, subversius i sarcàstics, com Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chafoteaux et Mauri (1980), L’illa dels Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993), o Guadalajara (1996). Estos cinc llibres ha estat revisats i arreplegats a Vuitanta-sis contes (1999). L’any 2007 publica Mil Cretins, portada al cinema, amb el mateix títol, pel director català Ventura Pons el 2010.
Les característiques principals de la narrativa curta de Quim Monzó, i els recursos literaris que empra per reflectir la societat contemporània, són:
1. L’estructura de les narracions. La majoria dels contes no presenten la tradicional divisió́ en plantejament, nus i desenllaç̧, sinó́ que després d’una successió́ de fets, de vegades encreuats o contraposats, s’arriba a un final sorprenent, humorístic i, fins i tot, absurd.
2. Els temes. La temàtica dels seus contes sorprén i pertorba. És d’una rabiosa actualitat, molt original i irònica. Retrata la vida de les grans ciutats marcada pel gregarisme, la solitud de l’individu i de la parella; la desesperança, l’avorriment, els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia; les mentides, la hipocresia; l’estrés, el consumisme, els mites passatgers... La manera que té Monzó́ de criticar els costums urbans és desmitificant-los, cosa que aconseguix barrejant elements reals, amb altres absurds i surrealistes; presenta, de vegades, les situacions reals i la vida quotidiana de manera deformada, còmica i, fins i tot, patètica.
3. Els personatges. Els protagonistes són molt esquemàtics i despersonalitzats i solen arrossegar problemes emocionals com la insatisfacció sexual, l’inconformisme, les frustracions... Amb la seua magnifica capacitat d’observació́ i de fabulació, Quim Monzó́ aireja les manies, les obsessions i els dubtes d’estos personatges I ho fa amb un humor que oscil∙la entre el sarcasme més corrosiu i la més dolça tendresa. Amb un adjectiu, unes lletres seguides (Bplzznt) o un estereotip articula un personatge, sovint, marcat per una obsessió́, i tan absurd, de vegades, com ho és la mateixa narració o com són les situacions que les persones protagonitzem en la nostra vida diària.
4. Els recursos. Quim Monzó rebutja la llengua literària dels seus predecessors per considerar-la artificiosa i allunyada del carrer. La seua proposta és usar una llengua viva, actual i moderna. Este fet és la base d’un estil àgil i expressiu; acurat, precís i molt dens en matisos. Monzó constantment, juga, explora i crea amb les paraules. Combina registres més informals i lúdics amb altres més elaborats. Constantment barreja elements fantàstics o grotescos amb altres més reals o lírics. Utilitza metàfores sensuals i junt a altres més irreverents o surrealistes. També són habituals les onomatopeies, carregades d’expressivitat i d’humor. Un humor que mai és gratuït sinó sempre contundent i subtil. L'aparent naturalitat i senzillesa dels seus relats amaga un intens de treball de formalització on cada paraula i cada frase són insubstituïbles i fascinadores.
Per acabar, dir que Quim Monzó és autor d’una obra en continu progrés. Traduït a més de vint llengües, ha aconseguit crear un món literari propi que l'han convertit en un referent de la literatura catalana contemporània. I això ho ha fet tenint sempre com a marc narratiu la societat actual.
